Resum 2021

La campanya de l’any 2021 de la Missió Hispano-Egípcia a Saqqara Sud-oest s’ha desenvolupat entre l’11 d’abril i el 30 de maig. Durant aquest mes i mig, el nostre treball ha consistit essencialment en l’excavació sistemàtica del jaciment de Kom el-Khamasin. És important recordar que la nostra és una acció d’arqueologia de rescat, ja que el jaciment va ser saquejat repetides vegades en el passat recent i les tombes, destruïdes. Aquí es van enterrar, en efecte, significatius personatges de finals del Regne Antic i del Primer Període Intermediari de la història egípcia (h. 2400-2050 a.C.), entre ells un summe sacerdot del culte del déu Ptah, la divinitat principal de la ciutat de Memphis, en aquell temps capital del país.

Durant la campanya de 2021 s’ha procedit a l’excavació sistemàtica de la meitat est del kom, és a dir, del turó natural on es troba el jaciment. La meitat oest queda per a la campanya de l’any que ve. Els treballs ens han permès comprovar que, efectivament, almenys a la part excavada, no queda cap tomba dempeus. Els saquejos han provocat la destrucció dels edificis i dels pous i cambres funeràries, però els blocs de pedra calcària amb què van ser construïts o revestits, de vegades de grans dimensions i pes i dotats d’angles i motllures, jeuen per sobre i per sota les sorres remogudes del jaciment. S’han recuperat un total de 435 d’aquests blocs, una cinquantena dels quals contenen fragments importants d’inscripcions i relleus. L’estudi arqueomètric ha permès determinar que probablement van correspondre a dos edificis funeraris, segurament dues mastabes, d’uns 10 m de costat i 3 m d’alçada. D’un d’aquests edificis s’han documentat amb tota claredat els talls al terreny natural on es van assentar els grans blocs que servien de fonament i primera filera dels murs, així com el farciment compacte de la superestructura (la mastaba pròpiament dita) , a base de graves i sorra.

A més, a l’angle nord-est d’aquest farciment vam tenir la gran sort de fer un descobriment extraordinari: un dipòsit de fundació complet i intacte, compost per 60 gerretes de ceràmica que conserven les tapes i el contingut (que es farà analitzar en el futur), 2 platets d’alabastre i 5 pedres de molta. Un dipòsit de fundació és un conjunt ritual d’objectes que s’enterra als fonaments d’un edifici per conferir-li protecció eterna. Les gerretes de ceràmica permeten datar el dipòsit i, per tant, també la mastaba, al Primer Període Intermediari. Una hipòtesi és, per tant, que es tracti de la tomba d’Impehor Impy Nikauptah, el summe sacerdot de Ptah abans esmentat, el personatge més conegut de la necròpolis per l’abundància d’inscripcions seves que ens han arribat i que ens permeten atribuir aquesta datació . És possible que la segona mastaba correspongui a un personatge de finals del Regne Antic (dinastia VI), a jutjar per una altra sèrie d’inscripcions i relleus que s’ha recuperat i que es pot datar d’aquest període. A aquest personatge, però, encara no podem atribuir-li cap nom, si bé les inscripcions documenten diferents noms propis. Alguns dels fragments de relleus que podrien procedir de la tomba són de gran qualitat i constitueixen parts d’escenes funeràries tan conegudes com la del noble caçant i pescant als aiguamolls.

Dues sèries de blocs o fragments de blocs amb inscripcions del summe sacerdot Imephor són particularment importants. D’una banda, un conjunt de blocs de pedra calcària que van conformar el sostre a dues aigües i les parets del que va ser la cambra funerària subterrània de la seva tomba. Aquests blocs, inscrits amb els seus noms i títols i amb altres textos propis del repertori funerari del moment, com la llista d’olis sagrats, van ser arrencats de la seva ubicació original pels saquejadors moderns del jaciment, amb les seves màquines pesades, i van ser arrossegats cap al nord del kom, on alguns van ser abandonats i altres (aquells la decoració dels quals es prestava millor a la venda al mercat d’antiguitats), tallats in situ per ser després trets clandestinament del país. Alguns d’aquests últims, però, han pogut ser detectats i documentats per nosaltres en galeries d’antiguitats de tot el món i, en alguns casos, fins i tot han pogut ser repatriats a Egipte, després de les corresponents accions policials i judicials. D’aquesta manera, entre el material recuperat al jaciment i el detectat al mercat d’antiguitats, hem pogut fer una proposta de reconstrucció de la càmera completa. Aquesta reconstrucció se suma a la que també hem fet de la mastaba i el seu dipòsit de fundació, de manera que podem fer-nos una idea força aproximada del que va poder ser la tomba original d’Imephor en conjunt.

L’altra sèrie de fragments de blocs de la tomba d’Imephor a què fèiem referència és de granit: un centenar de peces del que va poder ser el sarcòfag o elements arquitectònics com llindes o brancals, que els saquejadors haurien reduït a fragments, així mateix amb finalitats de lucre il·legal. El cert és, però, que tots els fragments de granit avui coneguts han estat recuperats al jaciment, sense que n’hagi aparegut cap al mercat d’antiguitats. És important tenir present que el granit és un material constructiu reservat en exclusiva a la reialesa i a l’elit cortesana, la qual cosa ens pot donar una idea de la capacitat de captació de riquesa que el nostre personatge tenia encara en ple Primer Període Intermediari i del seu estatus a la contreta cort memfita del moment.

Sabem que Kom el-Khamasin va estar en ús també durant el Regne Mitjà, però no ja com a necròpolis, sinó com a lloc de pas i proveïment. En efecte, hem trobat al lloc nombrosos fragments de grans àmfores per a emmagatzematge d’aigua la tipologia dels quals és característica del Regne Mitjà. A més, en alguns dels grans blocs de pedra calcària que revestien per l’exterior les mastabes esmentades, s’han documentat grafiti incisos per diferents mans, amb més o menys perícia, en escriptura jeroglífica o més cursiva, fins i tot hieràtica, molts dels quals reprodueixen noms propis característics del Regne Mitjà o de cronologia més àmplia però en ús també durant aquesta etapa. Serien, potser, els noms de viatgers que freqüentaven el desert en aquell temps i que passaven pel lloc per descansar a l’ombra dels edificis que encara s’aixecaven aleshores i abastir-se d’aigua.